Introducció
La cura de continguts és un concepte d’aparició recent, ja que té actualment només deu anys de vida, si prenem com a referència l’article fundacional, Manifesto for the content curator, publicat el 2009 per Rohit Bhargava.
En aquest Manifesto, l’autor identificava la necessitat d’una especialitat professional centrada en la selecció del contingut digital més rellevant per a una audiència determinada: «Un content curator és algú que troba, agrupa, organitza i comparteix contínuament el contingut millor i més rellevant sobre un tema específic» (Barghava, 2009). Aquesta idea inicial s’ha anat estenent durant la segona dècada del segle XXI des del seu origen en el sector del màrqueting digital, cap a altres disciplines i camps professionals com ara el periodisme, la documentació, la comunicació corporativa o l’educació, entre d’altres.
Si ens centrem en el periodisme, podem veure que la cura de continguts pot tenir trets propis molt interessants. En primer lloc, pot ser un instrument de prime- ra magnitud per a l’obtenció d’informació pel periodista. En segon lloc, pot acom- plir funcions de verificació i de l’anomenat fact-cheking o comprovació de dades. De manera, per tant, més específica, la cura en l’àmbit dels mitjans es podria definir com:
[…] un complex d’activitats que inclou: recerca i monitorització, selecció, anàlisi i verifica- ció, gestió i edició, i caracterització o sense making d’informacions publicades a la web, amb l’objectiu de produir o millorar productes periodístics, la qual cosa implica la difusió d’aquests productes a través de plataformes digitals com ara llocs web dels mitjans de comunicació, blogs i altres mitjans socials (Guallar i Codina, 2018: 783).
En aquest article ens centrarem, en concret, en un aspecte que considerem fonamental per fer una cura de continguts de qualitat: l’ús estratègic de les fonts d’informació en les quals es basarà la cura.
A aquest efecte, partim d’alguns estudis previs sobre cura de continguts en perio- disme (Bradshaw, 2013; Codina, 2018; Cui i Liu, 2017; Díaz, 2015; Guerrini, 2013; Guallar, 2014, 2017 a i 2017 b, Guallar i Codina, 2018), així com de diversos treballs relacionats amb l’ús de fonts en periodisme (Guallar, Abadal i Codina, 2013; Figueroa i Codina, 2018; Kovach i Rosenstiel, 2012; Redondo, 2018; Silverman, 2015).
D’aquesta manera, aquest treball aporta les principals conclusions i resultats d’una àmplia activitat d’estudi basada en la revisió de les principals publicacions acadèmiques i professionals sobre aquest àmbit, l’anàlisi de les pràctiques periodístiques i la reflexió teòrica dels autors. Com a resultat, els autors proposen un model determinat de relació entre la cura de continguts, les fonts d’informació obertes i el periodisme de qualitat. Tal com hem avançat, considerem que la cura de continguts proporciona un marc de treball que ajuda els periodistes a utilitzar les fonts documentals d’una manera especialment eficaç. En particular, un periodista que sàpiga aplicar la cura de continguts estarà sempre ben informat dels temes que ha de cobrir i mai li faltaran idees ni inspiració per als seus treballs.
Els nous encàrrecs o oportunitats per a escriure, fins i tot sobre temes nous, els afrontarà amb seguretat i solvència, perquè sempre sabrà basar-se en bones fonts documentals obertes, un concepte molt intuïtiu, però que ens ajuda a entendre la seva funció en el periodisme, i sobre el qual tornarem de seguida.
A partir d’aquí, intentarem relacionar aquestes dues idees que poden esdevenir estratègiques i d’enorme utilitat. D’una banda, el concepte de font documental (en concret, les fonts obertes), característiques d’Internet, com ara mitjans de comunicació, blogs, publicacions de centres d’estudis, portals d’organismes i institucions, bases de dades, etc. De l’altra, les eines per a una cura de continguts basades en l’explotació de les fonts documentals esmentades, aspectes que tractarem en els punts següents d’aquest article.
Marc previ a la cura
Hi ha un marc previ a la cura de continguts que cal tractar, precisament, abans de presentar els components de la cura, ja que el seu rol és molt important, però també molt variable. Aquest marc està format per dos components: els objectius i el públic de la cura.
La cura es considera una estratègia, entre altres raons, perquè està al servei d’aquestes dues dimensions tan importants. Els objectius de la cura determinen el tema o la intersecció de temes que necessita cobrir el periodista. Per la seva part, el públic identifica els destinataris del producte periodístic que es preveu fer gràcies a la cura.
El diagrama precedent, tal com podem veure, recull la idea que són els objectius i el públic destinataris del producte final de la cura els que determinen la manera en la qual s’aplicaran les fases que examinarem en l’apartat següent.
Components de la cura de continguts
Un cop el periodista disposa d’un disseny estratègic per a la cura de continguts, és quan podem considerar-ne els components. Hem dit abans que tant l’objectiu com el públic són, a la vegada, un marc tan important com variable. El motiu és que les raons per les quals un periodista es pot beneficiar de la cura de continguts són enormement variats. Podem fixar, de manera típica, dos grans tipus de necessitats: d’una banda, la necessitat de cobrir un esdeveniment de gran importància social en el qual, típicament, hi haurà una gran quantitat de continguts generats pels usuaris (o user generated content, en la seva expressió anglosaxona original); de l’altra, la necessitat de planificar la monitorització d’un tema d’una manera més o menys àmplia i sostinguda en el temps. Per exemple, en el cas d’un periodista especialitzat en un àmbit temàtic (medi ambient, per exemple) o davant la necessitat de planificar un tema d’interès social en les properes setmanes (unes eleccions, per exemple).
Com podem veure, en qualsevol dels exemples que hem adoptat per a il·lustrar el marc previ hi haurà objectius i, segurament, públics ben diferenciats. En canvi, els components que examinarem a continuació es poden considerar d’aplicació general en qualsevol context de cura de continguts.
En el diagrama de la figura 2 podem veure els components bàsics d’un procés de cura de continguts. Recordem breument que la cura de continguts és un conjunt d’activitats que, en resposta a una estratègia general, que es fixa al seu torn en uns objectius determinats, es basa en els sis components o fases que mostra el diagrama precedent.
En aquestes fases, immediatament després de la cerca, en trobem una de moni- torització i gestió. En aquesta última fase necessitem, principalment, eines que, una vegada superades les primeres recerques retrospectives, ens permetin assegurar el seguiment eficaç del tema sense necessitat de repetir-les una vegada i una altra.
La idea bàsica és la següent: en comptes de considerar com a activitats puntuals les cerques per Internet que, de manera més o menys sovint, duu a terme un periodista, ara les considerem part d’una activitat estratègica més àmplia.
Com a punt de partida, el periodista té unes determinades necessitats d’informació com a resultat del seu context de treball, o bé ha definit activament uns objectius d’informació en funció d’uns treballs futurs que situa en la seva agenda de treball.
Si ens fixem en el diagrama, el periodista aleshores durà a terme unes activitats de cerca utilitzant principalment cercadors com Google o Bing. Un cop identificats els recursos de valor a la xarxa, pot passar a utilitzar eines de monitorització, com el sistema d’alertes de Google o d’empreses especialitzades, així com agregadors de notícies com els que comentarem més endavant.
Les fases següents seran la selecció de les fonts, així com la seva avaluació d’acord amb la seva anàlisi i verificació, i l’avaluació de la seva capacitat per a resoldre les necessitats d’informació del periodista. Finalment, el periodista (o l’equip de periodistes, en casos especials) podrà dur a terme treballs d’edició, com el resum, l’agregació, la confrontació, la síntesi, etc., fins a arribar a una última fase que pot consistir o bé en un producte periodístic en si mateix o bé en una part o peça d’un producte més ampli. Òbviament, aquest producte final també pot consistir en un dossier informatiu que ajudarà el periodista a enfocar el seu treball periodístic en els següents dies o setmanes, tant si són entrevistes com si es tracta de la preparació de reportatges més amplis.
(…)
Acceso al documento completo:
- Descargar artículo en PDF en Comunicació revista de recerca i anàlisi
- Descargar artículo en PDF en Repositorio UPF
Citación
Codina, Lluís; Guallar, Javier. «Cura de continguts i fonts d’informació obertes per a comunicadors: relacions estratègiques en un periodisme de qualitat». Comunicació: revista de recerca i d’anàlisi. 2019; 36(2):71-86. DOI: 10.2436/20.3008.01.185
Referencias citadas en el artículo reseñado
- Bhargava, R. (2009). «Manifesto for the content curator: The next big social media job of the future?». rohitbhargava.com, 30 setembre [en línia]. [Consulta: 7 maig 2019].
- Bradshaw, P. (2013). «Journalism is curation: tips on curation tools and techniques». Online Journalism Blog, 30 setembre [en línia]. http://onlinejournalismblog.com/2013/09/30/curation-tools-tips-advice-journalism
[Consulta: 7 maig 2019]. - Codina, L. (2018). Curación de contenidos para periodistas: definición, esquema básico y recursos. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, Facultat de Comunicació, Àrea de Formats Digitals i Interactius [en línia]. https://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/34369/Codina_cura.pdf [Consulta: 7 maig 2019].
- Codina, L. (2019). Curación de contenidos para periodistas: fuentes documentales abiertas y herramientas de explotación gratuitas. [en línia]. https://www.lluiscodina.com/curacion-de-contenidos-periodistas-2/ [Consulta: 7 maig 2019].
- Cui, X.; Liu, Y. (2017). «How does online news curate linked sources? A content analysis of three online news media». Journalism, vol. 18, núm. 7, p. 852-870 [en línia]. https://doi.org/10.1177/1464884916663621 [Consulta: 7 maig 2019].
- Díaz, R. (2015). «Curaduría periodística, una forma de reconstruir el espacio público». Estudios del Mensaje Periodístico, vol. 21 [en línia]. http://revistas.ucm.es/index.php/ESMP/article/view/51129 [Consulta: 7 maig
2019]. - Figueroa, P.; Codina, L. (2018). Agregadores de noticias: caracterización, funciones y estudios de caso. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, Departament de Comunicació. [en línia]. [Consulta: 7 maig 2019].
- Guallar, J. (2014). «Content curation en periodismo (y en documentación periodística)». Hipertext.net, núm. 12 https://www.raco.cat/index.php/Hipertext/article/view/275781/364534 [Consulta: 7 maig 2019].
- Guallar, J. (2017a).«Artículos de curación de contenidos. Categorías y ejemplos». Anuario ThinkEPI, vol. 11, p. 210-216, 2017 [en línia]. http://eprints.rclis.org/31800/ [Consulta: 7 maig 2019].
- Guallar, J. (2017b). «Content curation in digital media: Between retrospective and real-time information». A: Campos, F.; Rúas-Araújo, X.; Martínez Fernández, V.-A.; López García, X. (ed.). Media and Metamedia Management. Nova York: Springer International Publishing, p. 37-46.
- Guallar, J.; Abadal, E.; Codina, L. (2013). «Sistemas de acceso a la información de prensa digital: tipología y evolución». Investigación Bibliotecológica, vol. 27, núm. 61, p. 29-52 [en línia].http://eprints.rclis.org/21044/ [Consulta: 7 maig 2019].
- Guallar, J.; Codina, L. (2018). «Journalistic content curation and news librarianship: differential characteristics and necessary convergence». El Profesional de la Información , vol. 27, núm. 4, p. 778-791 [en línia]. [Consulta: 7 maig 2019].
- Guerrini, F. (2013). Newsroom curators & independent storytellers: content curation as a new form of journalism. Reuters Institute for the Study of Journalism, University of Oxford [en línia]. [Consulta: 7 maig 2019].
- Kovach, B.; Rosenstiel, T. (2012). Los elementos del periodismo. Todo lo que los periodistas deben saber y los ciudadanos esperar. Madrid: Aguilar.
- Redondo, M. (2018). Verificación digital para periodistas. Manual contra bulos y desinformación internacional. Barcelona: UOC
- Silverman, C. (ed.) (2015). The Verification Handbook. Maastricht: European Journalism Centre [en línia]. [Consulta: 7 maig 2019].
